Estem només, a uns dies de la data més esperada pels donostiarres, la tradicional “diada de Sant Sebastià”. Possiblement es tracti d’un dels dies de més importància festiva que se celebra a la ciutat, seguit pel, ja esmentat, “día de Santo Tomás”. Tot i que, sense cap dubte, és aquest el dia més esperat i celebrat per tots els habitants de Donosti.
La tradició és… ajuntar-se el dia 19 de Gener amb els amics o amb la familia, per sopar tots junts. Fa uns anys era tradició sopar angules, ara això s’ha quedat pels més “benestans”, la resta s’aconforma amb altres tipus de menjar.
Els més tradicionals s’ajunten a les societats gastronòmiques per sopar, però us puc assegurar que no és fácil reservar lloc en cap d’aquestes societats.
La resta, o bé es reuniexen a casa, o bé en algun restaurant, això sí, el que vagi a sopar a un restaurant, que prepari la cartera, perque, si per alguna cosa es caracteritzen els sopars de San Sebastián, és per no ser econòmics.
I a les 12h de la nit, tots a la Plaça de la Constitució ( la consti), a veure la pujada de bandera, amb la seva corresponent tamborrada, o bé, pels més mandrosos, veure-la per televisió.
La que surt a la consti és l’oficial, però no la única, ja que la ciutat n’està plagada, de diferents societats, hotels, agrupacions, etc.
Molts són els que acostumen a surtir en aquest tipus de tamborrada, com són l’Iker, l’Iban, el Cesar, l’Oskar, l’Asier, el Javi, o el Luisma, etc.
Jo no acostumo a tocar en cap tamborrada, ja que, jo no sóc molt d’aquestes coses, tot i que la raó principal, és que normalment em toca treballar en alguna de les retransmissions per televisió.
La veritat és que es tracta d’una festa, amb les seves corresponents “farres” més importants de les que es pot disfrutar a Donosti.
Al dia següent, el més tradicional és passar a veure la tamborrada infantil a les 12h del migda, tot i que els que encara no s’hagin recuperat de la farra, poden esperar directament a despertar-se a la baixada de la bandera, a les 12h de la nit del dia 20.
Ja veurem com es presenta la festa d’aquest any, segurament, treballant però intentaré fer-me amb alguna foto per publicar més endavant.
Estem només, a uns dies de la data més esperada pels donostiarres, la tradicional “diada de Sant Sebastià”. 
Al dia següent, el més tradicional és passar a veure la tamborrada infantil a les 12h del migda, tot i que els que encara no s’hagin recuperat de la farra, poden esperar directament a despertar-se a la baixada de la bandera, a les 12h de la nit del dia 20.
3 comentarios:
.-IGNIGO: M´ha semblat molt bé que hagis publicat aquest article en quatre llengues.
.-Aquest costum que teniu de celebrar la Diada de Donosti em sembla ben maca, amb molta personalitat i ben divertida.
.-Ja veig que mai pareu sense festes i celebracions. Molta gent podria pensar que els bascos ereu d´alló més seriosos; peró jo puc dic, per les coses que dius al teu blog, que sou gent ben alegre i que us agrada molt viure i disfrutar la vida al màxim.
.-Salutacions des de Cosas y Casos.
Perdona que no te conteste en catalán, porque aunque últimamente me paso mucho por tierras catalanas de momento solo he conseguido entenderlo, hablarlo ya será otra historia.
Supongo que habrá de todo, como en todos los sitios, pero en general creo que los vascos somos una gente a la que nos encanta la fiesta, salir con los amigos y salir a tomar txikitos como manda la tradición.
Si es verdad que somos más tímidos o incluso cerrados que otra gente, como los andaluces por ponerte un ejemplo, pero por mi experiencia te puedo asegurar que no encontrarás ningún vasco que te de la espalda o que no te de la mano cuando la necesites.
.-Bueno, yo la experiencia personal que tengo en cuanto a los vascos se refiere, es positiva.
.-En la mili estuve en un escuadrón de automóviles donde la mayoría eran vascos, madrileños, canarios y catalanes.
.-El grupo que solíamos salir juntos por Las Palmas era vasco, con algún extremeño, maño y yo el catalán. Había un tal Iñaki de Miravalles, un tal Seoane de Bilbao, y otros. La verdad es que eran tipos de lo más noble, amistosos, muy de bares y vinos, tapeo, juergas, etc. Tengo muy buen recuerdo de todo aquello.
.-Íbamos a una taberna vasca -ya cerrada- que se llamaba "Gure Etxea", Nuestra Casa. Lo pasábamos muy bien. Había grandes fotos del Atletic de Bilbao y bueno, aprendí algunas palabrillas en vasco, como Txapeldun, campeón, Txapeldunak, campeonato, y así...
.-En cuanto a lo del catalán,no te preocupes hombre. He escrito en catalán para responder y promover esta nueva iniciativa tuya de escribir algunos posts en cuatro idiomas. A mí los idiomas me gustan mucho pero debido a que no se potencia su valoración laboral y económica, no los estudio mucho. Pero bueno, siempre se aprende algo con buena actitud hacia otras culturas y lenguas.
.-Saludos desde Cosas y Casos.
Publicar un comentario